fase matriu

Però a diferència d’altres casos de transformacions de fases més comunes, com ara la fusió i l’evaporació, aquesta no es desenvolupa a una temperatura d’equilibri fixa, sinó a un interval finit de temperatures durant el qual hi ha una coexistència de les dues fases: l’austenita (o fase matriu) i la martensita.

Una de les propietats cristal·logràfiques més importants de la transformació, pel que fa als efectes que es veuran a la secció següent, és que la fase estable a temperatures altes (austenita o fase matriu) té més simetria que la fase estable a temperatures baixes (martensita).

Aquesta diferència de simetria entre les fases cristal·logràfiques implica que diverses orientacions, o variants, de la martensita siguin compatibles amb una de sola de la fase matriu.

A més a més, la transformació és totalment reversible, en el sentit que la martensita, a més de tornar a la fase matriu, ho fa a la seva orientació original.

Imaginem, per simplificar, que tenim un aliatge monocristal·lí en la seva fase matriu (T > Af) amb una forma macroscòpica determinada (figura 4a).

La deformació anterior, obtinguda després de l’esforç extern, desapareixerà completament, ja que cada una de les variants de martensita es retransforma en l’única orientació de la fase matriu original, i es recupera així la forma original del material.

En aplicar un esforç extern a un aliatge que estigui totalment en la seva fase matriu, primer començarà a deformar-se elàsticament, fins a arribar a un valor de l’esforç a partir del qual s’inicia la transformació (l’esforç crític, sp?m), com mostra la figura 5a.

S’ha vist en l’apartat 2.1 que un aliatge amb memòria de forma pot recuperar la forma macroscòpica que tenia la fase matriu amb un simple escalfament.